Lazos (II)

Esta mañana, al despertar, he visto a un crío junto a mí, dormido.

Después del desayuno, me he limpiado los dientes varias veces. Me gusta cuidarme.

Algo más tarde me acuerdo de mi madre. Le gustaba frotarme los testículos en la bañera. E incluso me obligaba a mear cuando no tenía ganas: así podía agarrarme el pene.

Siempre he pensado que a mi madre le hedía el aliento. Por muy pintada que fuera.

Algo de eso me ha quedado.

Lazos

Hoy desperté dos veces.

La primera, en mi cama. Había un niño junto a mí.

La otra, al limpiarme los dientes por cuarta vez y pensar en mi madre.

Cuando yo era un crío, ella solía entrar para ayudarme en la ducha; me acariciaba el cuerpo y los huevos. A veces me obligaba a mear cuando no tenía ganas, y era ella quien me agarraba el pene.

Siempre pensé que le olía el aliento.

Algo de eso me ha quedado.

“A Polar Explorer” de Joseph Brodsky

A POLAR EXPLORER

All the huskies are eaten. There is no space
left in the diary. And the beads of quick
words scatter over his spouse’s sepia-shaded face
adding the date in question like a mole to her lovely cheek.
Next, the snapshot of his sister. He doesn’t spare his kin:
what’s been reached is the highest possible latitude!
And, like the silk stocking of a burlesque half-nude
queen, it climbs up his thigh: gangrene.
(1977)[1]

La lluita per la supervivència en situacions extremes sempre ens ha fascinat. Hi ha quelcom de visceral, de salvatge en la contemplació de les aventures d’un soldat de guerra o d’un mariner que sobreviu a un naufragi. I, com ja ens va ensenyar Aristòtil, el més probable és que un arribi al final de la història exhaust, potser horroritzat, però de ben segur havent experimentat algun tipus de catarsi emocional. Dues arts tan diverses com el cinema o la narrativa han begut profundament d’aquesta llarga tradició, amb més o menys encert, i exemples en tenim per donar i per vendre: començant pels relats bèl·lics o de catàstrofes, passant per les peripècies de Robinson Crusoe, continuant amb les novel·les de Jack London o Jules Verne i arribant finalment al Heart of Darkness de Conrad, els paisatges exòtics i els climes poc acollidors se succeeixen amb una tenacitat que es diria implacable. Serà que la fragilitat de l’existència humana o la por davant la immensitat mai no passen de moda.

El gènere poètic, potser per la concisió i la brevetat que el caracteritzen, sembla d’entrada menys propens a oferir epopeies com les d’Apocalypse Now del Coppola o Deliverance d’en John Boorman, que són massa extenses pel poc espai de què es disposa, i massa carregades per a l’economia de recursos a la qual s’aspira. La catarsi, però, s’acaba produint per unes altres vies que, a la fi, resulten ser tan (o més) efectives que els grans focs d’artifici justament per la seva brevetat i la seva aparent simplicitat. L’horror metafísic no és propi de cap gènere: pertany tan sols a la dimensió bestial de l’ésser humà.

El poema de Joseph Brodsky amb què iniciem aquest capítol, a part de la seva condició de rara avis dins de la producció del rus, és a més una barreja de les survival stories que hem anat esmentant fins ara i de la poesia de caràcter metafísic, ja més present al llarg de la trajectòria del poeta. A partir d’una escena que amb prou feines arriba als vuit versos, i que en un primer contacte remet a les històries d’alpinistes atrapats o perduts als cims, Brodsky ens està parlant d’alguna cosa molt diferent d’allò que un esperaria.

Intentem reconstruir l’escena: A l’explorador ja no li queda res per menjar, perquè ha hagut de matar i alimentar-se dels gossos (huskies) que presumiblement l’han conduit fins al lloc on és ara. Això d’entrada ja ens indica el grau de desesperació a què ha arribat: porta molts dies atrapat a les alçades, i fa molt fred. No li queda res per menjar, ni cap lloc on anar. I, tanmateix, seguim llegint i veiem que encara hi ha alguna cosa igual de dolenta, o fins i tot pitjor, que el que s’acaba de dir: There is no space / left in the diary. Primer cop d’efecte: L’explorador, malgrat tot, no està preocupat pel futur tan negre que l’espera. Se’ns plantegen diverses opcions: ha embogit, o està esperant que algú el vingui a recollir, o ha perdut l’esperança i ha decidit abandonar-se a la seva sort. Cap d’aquestes, però, sembla avenir-se amb els versos que segueixen: And the beads of quick / words scatter over his spouse’s sepia-shaded face / adding the date in question like a mole to her lovely cheek. Comencem a veure que el context, creat amb tan sols la primera frase i el títol, és només una excusa per anar una mica més enllà. Hi ha alguna cosa que interessa molt més al personatge – per extensió, també a la veu poètica- i són aquestes paraules, mal escrites, que no han trobat lloc al diari i s’han escampat per damunt de qualsevol superfície a l’abast del condemnat. Els gargots embruten la fotografia de l’esposa i de la germana, indistintament, sense mostrar cap mena de concessió als sentiments que puguin despertar a l’explorador. Què diuen?, ens preguntem. Què està escrivint el personatge?

Se’ns dóna una pista. No en sabrem res més. Però la veu poètica escriu: adding the date in question like a mole to her lovely cheek, i en certa manera se’ns assenyala que l’explorador només pensa en l’aquí i ara, que suposem que és d’una intensitat immensa. Les seves paraules estan escrites sobre els records, la família, el passat, però allò que ofereix prou energia, el punt de partida, no és sinó l’experiència del present. Ignorem si el moment en què es troba el satisfà o no. Després, tot llegint un dels versos que segueixen, trobem la resposta: what’s been reached is the highest possible latitude! I arribem a la conclusió de que simplement està gaudint de la conquesta del cim, de la descoberta d’algun paratge recòndit, o d’haver anat més enllà de les fronteres del món conegut. És motiu suficient com per oblidar-se, com a mínim per uns minuts, dels horrors del moment present.

Però llavors arriba la gangrena, és a dir, el fred i l’horror ficats de forma irremeiable a dins del cos. No sembla, d’entrada, la millor justificació per a posar-se escriure. D’altra banda, i per inconcebible que resulti, aquí la gangrena sembla ser el generador de tota escriptura, o més aviat confirma la necessitat del gest poètic – i també la seva absurditat-. La gangrena ens enfronta amb la mort: un mira endavant i no hi veu res més que un buit negre. Si seguíssim l’instint miraríem enrere. Però, tenint en ment que el passat ja no hi és més que en forma fotogràfica, i que no tornarà, el més raonable és encarar-se amb el dolor, la solitud, i la irreversibilitat de l’ara i aquí. Amb els riscos que això comporta, clar. La bogeria és moneda de canvi habitual[2] entre aquells que s’aboquen al buit o a l’infinit. És el preu per voler creuar la frontera –lèxica, mental o psicològica-. I, tot i així, hi ha una possibilitat a tenir en compte: és possible que al fons del buit, amagat, un hi trobi el «significado primigenio de la palabra»[3], és a dir, el llenguatge. Davant de la necessita d’explicar, d’explicar-se, és comprensible que un s’agafi al llenguatge com a última alternativa i arribi a gaudir així d’una certa intimitat amb la paraula. Filles d’aquesta unió, potser neixen la precisió i la concisió, característiques del bon poeta segons Brodsky, i amb elles un bon estil, o una bona obra.

Tanmateix, ha estat necessari l’exili, o l’aïllament, i la separació – física o psicològica- entre el món i l’individu/a. L’infern de color blanc d’aquest poema de Brodsky – que mai no se’ns descriu, que mai no se’ns explica, però que podem veure amb una claredat espantosa- és una caixa de ressonància, i a través d’ella ens arriben, amplificats, els crits d’horror de tots els malalts, de tots els exiliats de la pròpia vida i de tots els condemnats a mort. L’escriptura ens permet fer de la gangrena una silk stocking of a burlesque half-nude / queen; és la malaltia, missatgera de la mort, qui ens permet de plantar-nos al final –hipotètic- del nostre camí i mirar enrere. Ens recorda que som éssers temporals, destinats a desaparèixer, exiliats des del moment de néixer, i és la consciència d’aquesta realitat el que ens permet de construir amb les peces d’allò que hem llegit, o viscut, un dels molts significats possibles de la nostra vida. Li donarem tal forma o tal altra, la farem més o menys emocionant, la unificarem sota un emblema o un altre.

Però cal desfer-nos, d’entrada, de les il·lusions de pertinença o realitat. En un medi tan extrem com el que se’ns descriu, no hi ha lloc per a concessions o segones oportunitats. La veritat última és que no som ningú. Per tant, que podem esdevenir algú altre. I per aquest motiu l’explorador perdut i atrapat és el prototip de la persona alienada. Alienada o lúcida, tant se val. Qui es dirigeix al buit – o al cim- sap que no hi ha marxa enrere, i que si torna, si es produeix el miracle, tornarà canviat, sent algú diferent. Més conscient, potser. Però també més sol, i més espantat.

---

[1] BRODSKY, Joseph. To Urania. Selected Poems 1965-1985. London: Penguin Books, 1988

[2] BRODSKY, Joseph (1994). “El poeta, la amada y la musa”. Dins: Letras Libres [en línia]. Madrid: Letras Libres, 2010

URL: http://letraslibres.com/pdf/4078.pdf

[3] Ibíd.

Joseph Brodsky: reflexions

Després de Wittgenstein, un va perdre la seva fe en la dimensió ontològica de la paraula. Després de Derrida i Barthes, un ja no va poder confiar en l’autoria del text escrit per un mateix. I, després de Foucault, un ni tan sols pot tenir la certesa d’estar parlant de literatura en general o de poesia en particular, perquè tot és susceptible de convertir-se en text poètic, perquè qualsevol cosa pot significar, i perquè la supremacia del Text, paradoxalment, provoca que el text en sí desaparegui en un mar de textualitats fins ara insospitades.

Amb aquestes premisses, com es pot enfocar el comentari – que a més pretén ser crític – d’una obra poètica? Hi ha alguna sortida al laberint lingüístic o textual que converteix el llenguatge en un món paral·lel, incomunicat del món fenomènic, i per més inri regit per unes regles que amb prou feines coneixem? Dit d’una altra manera: es pot ser poeta quan l’essència mateixa de la poesia ha estat posada fortament en dubte?

La resposta és sí. Joseph Brodsky (1940-1996), poeta jueu nascut a Leningrad que més tard, per raons polítiques (o, més aviat, apolítiques) va haver d’exiliar-se als Estats Units, n’és un bon exemple. En ell, l’activitat poètica no respon a cap paradigma expressiu – per tant, llegir-lo des de la biografia no seria una bona solució-, ni busca tampoc representar a través de la mimesi un món “exterior”. Més aviat es podria dir que per Brodsky l’activitat poètica es converteix en un imperatiu quasi ètic – tant per la part de creació com per la de lectura- que no implica altra cosa que reconèixer i fer ús de la pròpia llibertat, és a dir, activar les facultats cognitives – purament estètiques- per esdevenir un subjecte independent, diferent de la «massa de zoo politicon» en què s’ha convertit la societat contemporània.

No se’ns escapa l’arrel kantiana d’aquest pensament, que queda palesa sense cap mena de dubte en frases com «la estética es la madre de la ética»[1], pronunciada en el discurs d’acceptació del Premi Nobel que rebé el 1987. Si fem memòria recordarem que Kant, a la tercera crítica[2], fundava el judici de gust en un acte individual, la reflexió subjectiva desinteressada, que només posteriorment, i en virtut del sentit comú estètic propi dels éssers racionals, podia arribar a ser compartit per la comunitat. L’estètica era, llavors, un fenomen de caràcter indubtablement comú però viscut sempre en una intimitat irreversible, infranquejable. Finalment, era a partir de la posada en comú de les experiències viscudes que la comunitat podia aixecar la seva ètica particular. És d’aquesta voluntat de crear diàleg i compartir raonaments d’on surten els valors morals.

En paraules del propi Brodsky: «Las categorías de lo bueno y lo malo son, ante todo y sobre todo, categorías estéticas [...]»[3]. El vincle amb el filòsof il·lustrat és indubtable. Tanmateix, el rus es desmarca del precedent kantià en tant que mai no acaba de fer el pas que duu l’estètica a la comunitat. La moral es cultiva en privat, en solitud, i el seu objectiu últim no és sinó defensar-nos «contra la esclavización»[4]. Ell mateix s’ocupa de desenvolupar-ho:

Cuanto más sustancial es la experiencia estética de un individuo, cuanto más sano es su gusto, más agudo es su enfoque moral, más libre – aunque no necesariamente más feliz- es él mismo.[5]

L’art és una via oberta al caràcter privat de l’experiència humana. És forjant i enriquint la pròpia individualitat que un es conforma com a jo autònom; ja no es tracta de construir res a nivell comunitari amb l’ajuda dels particulars, sinó d’esdevenir un subjecte conscient de sí mateix i amb criteri propi. És difícil no aventurar que Brodsky, veient l’origen de les massacres del s. XX en l’obediència massiva als líders polítics i en la fe acrítica en les utopies, volgués fer un crit a favor de la independència social de credos o dogmes. S’uniria així a la llarga tradició d’artistes i filòsofs/fes que han lluitat per retornar a l’espècie humana una autonomia inspirada en l’autoconsciència i l’escepticisme.

L’exili, entès no com a condició política sinó com a condició purament psicològica, força el desenvolupament d’aquesta consciència i d’aquest escepticisme: consciència d’allò que un és ara i d’allò que un ha perdut, escepticisme envers allò que visqué un cert dia i el moment present. En el seu article “La condición que llamamos exilio (o llevando chanclas)”[6] converteix l’escriptor/a exiliat/da en un ésser obsessionat pel que ha quedat enrere; algú que en certa manera renega del present i d’allò que l’envolta per por a què l’exterior canviï el poc que li ha quedat de l’ahir; és a dir, algú que ha quedat aïllat, i a soles, amb el llenguatge. S’espera que la unió del caràcter particular de cada u amb la precisió i la concisió filles de l’aïllament porti a concebre una bona obra. Però ja diu ell mateix que no és una condició indispensable, i actuar així tampoc no t’assegura que acabis creant una obra mestra. Més aviat ens ve a dir que si hom segueix aquests passos evitarà caure en els dominis del poder polític, que és i serà sempre «un mal estilista»[7].

Dit d’una altra manera: la intimitat amb el llenguatge i la reflexió profunda de les pròpies vivències et poden portar a trobar el teu “rostre inusual”, és a dir, l’expressió única i intransferible d’allò que ets. A nivell poètic, o millor dit textual, això es tradueix en la representació més adient a l’objecte, l’emoció o el concepte que un creu haver triat. Però com s’ha dit abans no podem parlar de mimesi, perquè els camins per on s’arriba a la forma, i fins i tot el procés de selecció dels continguts, forma part del dictat de la Musa, és a dir, de la lògica del llenguatge. No hi ha vincles reals o demostrables entre el que un és i el que s’escriu: de la suma dels “rostres inusuals” mai no podria sortir un collage immens amb la cara de l’autor, perquè qui parla és sempre el llenguatge, mai el poeta. No obstant això la implicació de qui escriu no deixa de ser absoluta: no oblidem que és amb l’activitat poètica o la lectura que un posa en funcionament les seves facultats i exerceix la seva llibertat, i assoleix així el major grau d’individualitat possible.

Val a dir, però, que poder fer-ho no és –o no hauria de ser- un dret exclusiu de qui escriu o llegeix poesia. Brodsky creu en la necessitat de transmetre el llenguatge de la literatura al poble: és el poble qui ha de parlar literàriament, i no a la inversa. Tothom té el dret i ha de poder participar de la dinàmica creativa – la força centrífuga – de la llengua. Per la qual cosa Brodsky demanaria, per un costat, que l’Estat – entès de forma general- no intentés controlar o reprimir l’activitat poètica. Escriu, en un dels seus articles, que

[...] por debajo de esta censura de los poetas reside el deseo instintivo de todo orden social – sea democracia, autocracia, teocracia, idiocracia o mediocracia- de comprometer o empequeñecer la autoridad de la poesía, la cual, a más de rivalizar con la del Estado, planta un punto de interrogación sobre el individuo mismo [...] sobre su significación misma.[8]

En un dels assajos ja esmentats, el de la cerimònia d’acceptació del Premi Nobel, hi trobem el que podria passar perfectament pel paràgraf següent al que acabem de llegir:

La filosofía del Estado, su ética – para no hablar de su estética- es siempre de “ayer”. El lenguaje y la literatura son siempre de “hoy”, y a menudo – particularmente en el caso de un gobierno ortodoxo- pueden incluso constituir el mañana. Uno de los méritos de la literatura es precisamente que ayuda a una persona a hacer más específico el tiempo de su existencia [...] [9]

En altres paraules, es tracta per enèsima vegada de l’oposició entre el que és temporal, i destinat a desaparèixer, i el que és i serà etern. És condició de l’ésser humà estar lligat a la corrent del temps i no saber quan arribarà el moment de sortir-ne, però és degut això que, precisament, hem de lluitar per separar el que hi és ara d’allò que hi serà sempre. Cal estar a l’aguait i no deixar que el que és més còmode o més fàcil ens desviï o embruti la nostra ruta. I si decidim formar-nos el nostre propi camí és probable que en algun moment aconseguim nedar dins la corrent . El punt d’arribada és el mateix. Hem d’intentar, si més no, no ser «víctimes de la història»[10].

I així arribem de nou a la pregunta que ens formulàvem a l’inici d’aquestes pàgines: és possible ser poeta a la postmodernitat? I responem de nou que, efectivament, sí que és possible. Afegiríem que és inclús necessari. Més que mai. Es tracta de recuperar el vell imperatiu categòric kantià i donar-li un parell de passos de rosca més. Davant de la desaparició de les formes i de les estructures que fins ara ens havien sostingut no hem de tenir cap por de buscar-nos, de seguir experimentant. La poesia, a diferència del que predicava la Deconstrucció, és més que un joc. És un deure ètic. Brodsky no creu en la construcció de cap comunitat – a les acaballes del s. XX no hi havia lloc ni temps ni ganes per a utopies- però sí en la descoberta i l’enriquiment de la pròpia subjectivitat. Que, de fet, és la millor assegurança de vida i la millor manera d’encarar el futur. Kant i Brodsky, al cap i a la fi, no eren tan diferents. Però un veia al seu davant un món ple de possibilitats i d’esperança; l’altre, en canvi, no hi veia sinó una única certesa, la de la mort, i la necessitat de treure el màxim profit possible a una vida que se sap, ara i aquí, tan inevitable com absurda.

---

[1] BRODSKY, Joseph (1988). “Rostro Inusual”. Dins: Letras Libres [en línia]. Madrid: Letras Libres, 2010

URL: http://letraslibres.com/pdf/2398.pdf

[2] KANT, Immanuel (1790). Crítica de la facultat de jutjar. Barcelona: Edicions 62, 2004

[3] “Rostro Inusual” (1988)

[4] Ibíd.

[5] Ibíd.

[6] Inclòs dins del recull d’assajos Del dolor y la razón. Barcelona : Destino, 2000

[7] “Rostro Inusual” (1988)

[8] BRODSKY, Joseph (1994). “El poeta, la amada y la musa”. Dins: Letras Libres [en línia]. Madrid: Letras Libres, 2010

URL: http://letraslibres.com/pdf/4078.pdf

[9] “Rostro inusual” (1988)

[10] “Rostro inusual” (1988)

Ver

- Frota.
Mira a su compañero con desdén. Luego lo empuja y empieza él.
- Con fuerza, ¿ves? Así.
Frota con fuerza. Sus manos frotan con fuerza.
- No debes tener miedo. Está muerta. No morirá otra vez.
El chico se huele los dedos, y
- No hables así, por favor. Me asustas.
- ¿Te asusto yo? (y) ¿Quieres frotar?
- No, ahora no.
El otro se inclina hacia la muerta y le da un beso. No aparta las manos de los ojos, pues sigue
- Frotando. Así les das vida, ¿sabes? Uno frota y luego ven.
- No hables así, por favor.
Se muere de ganas de frotar.
- Me encanta frotarlas. Aunque vista una vistas todas.
- No hables así. (y) ¿Y ven?
- Sí. Lo ven todo.
El chico se acerca y le toca un pezón.
- Está frío, ¿eh?
El chico se huele los dedos, y se acerca al tipo que frota.
- ¿Puedo?
- Ajá.
Se hace a un lado. El chico, sin embargo, se sienta a horcajadas sobre el cuerpo y frota desde allí, besando.
- Ahora vuelvo – dice el otro, excitado. Se ríe y se va.
El chico, tumbado sobre el cuerpo, frota los ojos y las cejas, los pechos y los muslos. Llega a la vagina y retira la mano. Esconde el rostro entre los pechos y solloza. Luego se duerme. Luego despierta, y se ve tumbado sobre un hombre, que sonríe.
- Tranquilo, ya está- dice el hombre, desnudo.
Y se abrazan.
Vuelve el tipo y pregunta.
- ¿Ve, ya?
El chico asiente, y sonríe.
- Sí, ya lo ve todo.

Cent anys de silenci

Em trobo amb l’obligació d’escriure sobre el mestissatge i no sé què dir. Per un costat em sorprèn, tenint en compte que escriure fins ara m’havia estat prou fàcil. Però, per l’altre, aquest silenci no deixa de ser una conseqüència lògica de tot el que he anat aprenent al llarg dels mesos. Com puc dir alguna cosa davant d’un l’absurd? Com en puc parlar? Ara mateix ja no em passaria pel cap parlar de raça blanca o de raça negra, com si fossin termes o expressions naturals i carregades d’un significat determinat. Sóc molt conscient que el llenguatge i el món no estan pas relacionats, i que la distància que els separa és molt més gran que la que pugui salvar qualsevol cadena humana. No hi ha cap veritat oculta sota les races respectives. Quin sentit té, doncs, parlar de la mescla de dos races? Què en surt, de la barreja de dos buits? Un buit més gran? Més maco, potser? Entenc la necessitat d’emprar termes com mestissatge o cosmopolitisme davant de gent que creu amb tossuderia en la necessitat empírica d’uns murs genètics, polítics, econòmics i culturals que ens separin en compartiments i ens mantinguin allunyats els uns dels altres. Però el cert és que aquestes barreres no s’aguanten per enlloc, i d’aquí prové el mestissatge entès de forma positiva: La massa de gent que emigra és enorme, immensa, i no hi ha presa alguna que pugui aturar la corrent, o cap mena de balsa que la pugui esquivar o sortejar. Tots i totes formem part d’aquesta massa, d’aquesta aigua que corre en diverses direccions simultàniament i sense pausa. Que tu i jo estiguem asseguts i assegudes en un lloc concret no implica que formem part d’aquest emplaçament, o que hi estiguem lligats per vincles gaire forts; i encara menys que hi haguem d’estar de per vida. Mai no hauríem d’oblidar que, com resa el tòpic, hem estat pols i que pols és el que tornarem a ser. I com que pesa tan poc, de tan lleugera que és, és molt probable que en algun moment o altre se l’acabi enduent el vent. Quina seguretat ens pot donar, aquesta certesa? Cap ni una, ben cert. Però és el preu que hem de pagar per haver-nos oblidat de l’Altre, dels i les Altres. Dit d’una altra manera, de tot allò que no som nosaltres mateixos/es.

La il·lusió del llenguatge és la il·lusió del Logos, de Déu, del Jo[1]. La llei del llenguatge es converteix, per als no iniciats, en la llei de la veritat absoluta. Però, en realitat, qui resa a Déu resa al llenguatge. Qui s’encomana als homes, a les dones i a la humanitat en general, s’encomana també al llenguatge. I, finalment, qui mor per un ideal mor per afecció, no a un valors, sinó al propi llenguatge. En aquest últim cas, no es tracta tant d’una afició lingüística (primera accepció) com d’una malaltia infecciosa (segona accepció). Perquè qui es deixa travessar per una llança, un tret o un dogma és algú amb les defenses, diria jo, força baixes. Tothom qui s’agenolla, qui reverencia; tothom qui creu, amb passió o sense, en algú; tothom qui, en definitiva, fa un ús indegut del llenguatge – perdoneu la redundància: hagués hagut de dir ús a seques- no és sinó una víctima propiciatòria, un vedell sacrificat, el calze sagnant que aplacarà l’ira d’uns déus que no existeixen. Ara el déu no té altre nom que Llenguatge, i en el seu honor les morts es multipliquen, dia rere dia. Perquè aquest déu només cuida als qui el parlen, als qui miren en la seva direcció. Si el busquem, no el trobarem a dins la llum, en un càntic, en un llibre o en una celebració. O, com a mínim, no de forma directa. El trobarem més aviat en enunciar aquestes coses, en enunciar qualsevol cosa, en el simple fet de parlar. El déu és la nostra manera de pensar, d’entendre, de relacionar-nos amb les coses i amb els cossos. El déu és coneixement, el déu és realitat, el déu forma part intrínseca de nosaltres. El déu no ha mort, estimat Friedrich. No encara. Com ho podem fer, per a desfer-nos-en? Com ho podem fer, per matar-lo, sense matar-nos a nosaltres mateixos/es? És possible separar una cosa de l’altra? És possible conservar-nos si el nostre món es mor?

No tinc la resposta a aquestes preguntes. És clar que no. Però de moment se m’acut que una possible solució, temporal, insuficient, però practicable seria canviar d’arrel l’educació impartida a les nostres escoles. No siguem il·lusos: deixem de creure en el llenguatge. Siguem conscients de tot el que suposa utilitzar-lo. Com podem seguir explicant Plató, Aristòtil, Cervantes i Clarín sense tenir presents a Wittgenstein, a Jauss o a Heidegger? Com és possible que confiem en el poder intrínsec del llenguatge per a obtenir coneixement del món? És necessari recuperar els llaços amb la tradició, i no només això, també cal renovar-los. La història dels últims cent anys sembla existir només com a un seguit de llocs comuns, de cites, que apareixen sovint als mitjans de comunicació no tant per a ensenyar com per a donar impressió de continuïtat. Què ens ha de dir, Hanna Arendt, dels totalitarismes, més enllà de la curiosa lectura que n’han fet Tarantino o Haneke en les seves últimes pel·lícules?

Cal fer neteja, des de la infància mateixa, de tota una sèrie de nocions i de conceptes que no serveixen sinó per a doblegar les voluntats – a crear subjectes-. No m’arriscaré a intentar fer una llista dels termes, bàsicament perquè els mecanismes de poder que s’amaguen sota el llenguatge són il·limitats i estan sempre en constant evolució. Diguem, si de cas, que no ens podem refiar de les paraules, i que tota realitat és una invenció – psicològica, ètica, ideològica, com li vulguem dir-. Amb això jo crec que ja en tindríem prou per a començar. Però per a veure una transformació a nivell social d’aquestes dimensions caldria, evidentment, que la ment “madura”, “responsable” i “segura” que ens “governa”, que ens “protegeix” i que, en última instància, ens “cuida” fes un salt mortal, per no dir radical, i superés de cop i volta el centenar d’anys que separen l’ensenyament que rebem avui dia del mil·lenni estrenat ja fa una dècada. Llegim una cita, de Hermann Broch, que s’adiu molt – crec jo- amb això que estem dient:

Creo que el sentimiento que tenemos de la vida va siempre rezagado, respecto a la vida real, medio siglo o un siglo. El sentimiento es, de hecho, menos humano que la vida que vivimos. Piense por ejemplo que un Lessing o un Voltaire aceptaron sin rebelarse que en su época se aplicara el suplicio de la rueda, muy bonito tal vez visto desde abajo, pero inimaginable para nuestros sentimientos. ¿Y cree usted que entre nosotros es distinto?[2] (pàg. 72)

El paràgraf podria donar molt de sí, certament – per si no la coneixeu, l’obra en prosa de Broch és molt recomanable, sobretot la trilogia Els Sonàmbuls i la seva gran novel·la, La Mort de Virgili – però intentaré desenvolupar només un parell d’aspectes, els que més em poden interessar en vista de com s’ha anat desenvolupant aquest text. Abans de seguir, però, tinguem present que la Segona Guerra Mundial esclataria poc després de la publicació de les línies anteriors, i que Broch s’hauria d’exiliar del seu país per a escapar de les ordres de “mediogres”[3] nazis. El poder – el Llenguatge- sempre s’ocupa de perseguir, atrapar i matar aquells que revelen els seus mecanismes d’actuació.

Bé, més enllà de l’apunt cronològic o històric, m’agradaria recuperar aquesta idea referent a la distància entre el moment present (allò que es viu) i la concepció que se’n té (allò que se sent) per fer-ne una lectura potser ingènua però, al meu parer, força suggestiva. De fet, a la cita del Pasenow no s’està parlant sinó del buit lingüístic, incomunicable, insalvable, que separa l’experiència vital, existencial, del pensament articulat amb el llenguatge. Segons el que diu el senyor Bertrand, protagonista indirecte de la novel·la de Broch, la Crisi del Llenguatge no hauria de tardar massa a fer-se sentir a nivell popular, i no diguem ja a nivell acadèmic o universitari. No tant pels experiments de Rimbaud i Mallarmé (exemples molt estimats per Steiner) que, tot i ser anteriors en el temps – i precursors- no deixen de ser literatura, sinó pels primers estudis sobre el llenguatge i els seus mecanismes de significació, que van començar a tenir lloc a principis de segle. Però, més enllà dels crits profètics i recurrents que anuncien la mort del català pel desús, o que denuncien la indefensió del castellà davant dels independentismes més agressius, hi ha algú que realment cregui o que parli en els mitjans dels límits ontològics, discursius i expressius del llenguatge? Hi ha algú que, a més de la seva imatge, es preocupi del seu saber? La resposta és clara i no gaire consoladora. És curiós que, en els temps de la societat líquida de Bauman, s’hagi arribat a la desmembració i a l’oblit de l’individu/a ignorant per complet a aquells que, a les acaballes del s. XIX, predicaven precisament l’enderrocament de tota estabilitat. No és que la societat hagi paït l’ensenyament dels dos poetes, no. El nostre estil de vida, seguint uns camins determinats, sembla haver-se adaptat al seu mateix patró. I més per mandra que per intuïció, sospito. Però el que en un cas – el dels poetes francesos- portava a un tipus de llibertat (Al tanto! Que aquí segueix parlant el llenguatge!) nascuda de la revolta contra el llenguatge, en l’altre sembla més aviat que ens haguem sotmès a una sèrie de mecanismes de poder que ni veiem ni volem veure. Seguim sent presoners, en altres paraules, del Déu cristià de Nietzsche, del treball de Marx, del subconscient de Freud, del Patriarcat del Feminisme, etc. però, sobretot, dels maleïts discursos de Foucault. Seguim atrapats en el llenguatge. El Bertrand, el personatge de la novel·la, parla del “convencionalismo del sentimiento” per fer referència a aquesta tendència a la submissió que sembla formar part intrínseca de la naturalesa humana. Se li pot dir costum, se li pot dir fer, se li pot dir de mil maneres, però no deixa de ser una de les moltes maneres de deixar-se esclavitzar.

Entenc que cal parlar de mestissatge per a obrir nous diàlegs, noves discussions, noves maneres d’entendre el món. Però emprar una paraula com aquesta acaba sent més perjudicial que productiu. És una manera de lluitar contra el poder, contra el llenguatge, des del propi poder, des de les entranyes del llenguatge. Però en aquesta lluita, en aquesta polèmica, el llenguatge troba noves – i pitjors- maneres de seduir, de mentir i de reafirmar-se. Per tant, hem de trobar la manera de desfer-nos-en, d’oblidar-nos-en per sempre, i de construir noves atalaies des de les quals contemplar i explicar el món. Probablement això que acabo d’escriure sigui una utopia irrealitzable. Però em queda l’esperança que per mandra, per desídia o per “convencionalismo del sentimiento” en algun moment ens hi acabem acostant. Ara només cal buscar un parell de poetes, un Mallarmé i un Rimbaud, que ho acabin de cantar i de projectar cap al futur. Qui sap si d’aquí cent anys els seus poemes hauran fet un cert efecte. I qui sap si, d’aquí cent anys, ens haurem d’alliberar, no ja d’un déu, sinó d’una deessa. El problema serà el mateix, probablement. Però a saber quines conseqüències pot tenir el canvi de sexe.

---

[1] STEINER, George. Presencias Reales. Barcelona: Destino, 1998

[2] BROCH, Hermann. Pasenow o el Romanticismo (Los Sonámbulos/1). Barcelona: Debolsillo, 2006

[3] BRODSKY, Joseph. To Urania: Selected Poems. London: Viking Penguin, 1988

Apuntes desangelados (X)

[...] los ojos de un escritor exiliado se hallan enfocados permanentemente a su pasado [...] Este mecanismo se halla dentro de nosotros no para conservar o asir el pasado [...] sino para retrasar la llegada del presente, es decir, para que el tiempo pase más lento. [...] No se trata de que quiera ser joven otra vez; lo único que quiere es que no llegue el mañana, consciente de que este puede alterar lo que él contempla. Y cuanto más le presiona el mañana, más obstinado se vuelve. [...] Con suerte, tal empeño puede significar una mayor concentración y dar por resultado una gran obra literaria.

*

[El exilio] transforma nuestra profesión en un rápido vuelo – o viaje a la deriva- hacia el aislamiento, hacia una perspectiva absoluta: hacia aquella condición en que se nos deja tan sólo con nosotros mismos y con nuestra lengua.

*

[El exilio] es, ante todo, una circunstancia lingüística: apartado de su lengua materna, [el exiliado] en ella se refugia. De ser, por así decirlo, su espada, la lengua se convierte en su escudo protector, en su cápsula. Lo que empezó como un asunto privado, íntimo, entre la lengua y él se convierte, al exiliarse, en un destino, incluso antes de convertirse en una obsesión o un deber.

Joseph Brodsky

La condición de lo que llamamos exilio (o llevando chanclas)

En la estación

Versión 1

De pie en un charco – ayer llovió-
dos jóvenes desnudos
se abrazan contra un matorral.
No lejos, en la funeraria,
se llora a un muerto de su edad,
pero chapotean en el verde
como niños, al besarse,

Y así sube de sus pies,
y les envuelve,
un terrible hedor a muerte,
cuando el tren, el suyo, hacia el fin se aleja.

*                    *                   *

Versión 2 (por G. R.)

De pie en un charco

-ayer llovió-
dos jóvenes desnudos
se abrazan tras un matorral.

Cerca, en la funeraria,
se llora a un muerto de su edad,
pero chapotean en el verde
como niños, al besarse,

Y de sus pies sube y les envuelve
un certero hedor a muerte
cuando un tren, el suyo,
hacia el fin se aleja.